Com enyorem aquells moments durant l’assaig en els que l’única opció era treballar tots junts per un objectiu comú. Sentir-te valent, útil, important. I a la vegada a gust, apreciat, valorat per aquell gra de sorra que poses amb tanta il·lusió i que saps que a l’unir-se amb els grans de sorra de les companyes, acabarà essent part d’un diamant. No hi ha ni un sol d’aquells grans, ni un, que sigui més important que els altres. El fet de notar unes mans a l’esquena, per petites que siguin, et fan sentir que formes part d’una voluntat inequívoca de compartir i lluitar per alguna cosa que val molt la pena. Aquelles mans poden denotar senzillesa, inexperiència i potser inseguretat. Però si saps entendre que et volen dir «estic aquí i també vull fer-ho al teu costat», l’energia que et surt de dins és quasi infinita. Al meu humil entendre, aquesta és la màgia del fet casteller. Extrapolable a qualsevol causa noble que vulgui avançar. Per constància i determinació per a un alliberament col·lectiu que es construeix a cada pas, a cada petit gest, que no vol ser més més que els altres. Però que vol ser d’una manera nítida i clara, i que no permetrà que els impediments, les foscors, la repressió o l ’incertesa el deixin de fer brillar a l’horitzó. No sempre és fàcil avançar. A vegades sembla que no ho faci, que s’aturi, que resti immòbil esperant temps millors. Però la consciència de voler que passi, tenir present que ho tenim clar, notar-ho a les mirades a voltes tristes però convençudes que el camí a seguir està marcat i que costi el que costi ho farem possible, és el que ens portara a mantenir sempre la llum als ulls i la força al braç. Sempre serem castelleres. Ni una sola corredissa de la nostra canalla jugant, ni una sola dels milers d’hores de reunions, ni un sol moment de joia d’aquells petits objectius assolits, quedarà en l’oblit. Seran els fonaments del que ha de venir. I vindrà. I tant que vindrà! Participant i mostrant compromís cap a causes que ens omplen, ens mantindrem units, vius i alegres enmig de tanta negativitat explicada. Sempre serem un referent per a la nostra societat si fem les coses ben fetes. Perquè crear un espai sense desigualtats per color de pell, sexe, orientació sexual, creences i on la porta estigui sempre oberta a tota aquella persona disposada a sumar i respectar, és una llavor que farem germinar al nostre voltant. Ningú ha dit que sigui fàcil. I més si encara no tenim clar quin serà aquest espai. Però també el tindrem. Que ningú ho dubti ni un sol moment. Aquesta Diada és un xic estranya. La pandèmia i la manca d’unitat fan que sigui diferent en molts aspectes. Seguim treballant per a que ningú ens pugui donar mai lliçons d’unitat, i menys a nosaltres. On un infant és qui acaba manant amb la mà aixecada al capdamunt del que construïm entre totes. On ens segueixi fent il·lusió portar el mocador casteller al canell ni que sigui per anar a comprar. Perquè ens omple d’orgull i ens fa anar amb el cap ben alt pel que hem fet i, encara més, pel que un dia, esperem que més aviat que tard, tornarem a fer plegats. Perquè tornarem i a més, sempre serem.